DE L’ESTIL

He escrit “estilització”. El que de seguida ens sugereix aquest mot, des del seu nucli semàntic, és de significar una contradicció amb la còpia de la natura. Estilitzar és imposar alguna cosa artificial a les formes naturals. La forma “imposada” vindria determinada justament per aquella concepció de la realitat que té el pintor. O sigui que “estilitzar” és “deformar”. I, en efecte, el pintor sempre deforma: ho fa, fins i tot quan deté les majors pretensions “realistes”: una reproducció diguem-ne fotogràfica de les coses li està vedada; no li és possible, per més que hi maldi. Jo no voldria que se sobreentengués, d’aquestes reflexions, l’afirmació que una pintura serà millor com més estilitzada serà. No intento oferir al lector cap sistema de valoracions: les presents notes no són de crítica ni, pròpiament, d’estètica; únicament es proposen de donar una explicació a determinats fenòmens artístics i des d’un punt de vista concret –que no n’esclou d’altres ni en el fons els contradiu. Aquestes pàgines només pretenen fer veure com evolucionen els “estils” pictòrics del Renaixement ençà per quines raons internes dependents de la relació pintor-realitat. Déu em guard, doncs, de dir que tal “estil” és millor que tal altre: no hi ha, ací, lloc per a escalafons. Cada “estil” representa una mentalitat, una situació vital, i en aquesta esfera, a la qual és reductible el problema, no hi ha millors ni pitjors: solament hi ha distints. Ara bé: el fet a subratllar és que la capacitat –o la “voluntat”-estilitzadora –o “deformadora”- va minvant a partir del Renaixement, per arribar al mínim enm el segle XIX: no manca que hi hagi assegurat que la del Romanticisme és una època sense estil (W.Wiedlé). I és un altre fet indicutible que l’”estilització” recobra, a finals del mateix segle XIX, el rang estètic que en altres temps havia tingut. Estilitzacióés, ara, sinònim d’”imaginació formal”: aptitud de crear imatges del no-res – com fan els abstractes (“he meravella com de no-res pot ésser creat res”, diríem amb Ramon Llull)-, sinó dúna “realitat” ja rehabilitada, d’una realitat que torna a ser vista amb un ull verge, amb l’oeil sauvage, i oferta als escorços més insòlits i profunds.

Joan Fuster, El descredit de la realitat (1955)