...FINS AVIAT, LLACH

Sobtadament, persones com en Llach ens fan passar per la vida amb sentiments honests i veritats alliberadores.

Quan vaig arribar a aquest país jo ja conexia a en Llach. El primer disc d’ell que vaig escoltar va ser Viatge a Itaca comprat de sald en una botiga de discos de vinilo. El Honky Tonky era especial, un d’aquests llocs trets del Soho londinense i que es van transportar cap a Vigo quan el moviment alternatiu encara estava assentant les seves bases a la zona de Romil-Falperra. Potser, tota aquesta colla bohèmia amb reminiscències Manoel-Antonianes poc savia d’en Llach en aquelles latituts. Tant se val, més tard em van arribar els Campanades a morts, i Amb el somriure, la revolta.

A vegades em pregunto que podia trobar fa cinc anys a Lluis Llach. Com autor, una capacitat especial per a la creació poètica i musical. Com a crooner polític, la crítica i el respecte a la seva personalitat pròpia.

Potser, des de’l meu punt de vista polititzat (nacionalista i d’esquerres, com en Llach) Llach s’escapuleix de les tendències colectives. M’explico, és com una mena de ocell que ningú no pot controlar en el seu vol, i això és d’agrair. Algú pensarà que entro en contradicicó amb el meu propi discurs, o almenys amb el discurs d’aquest bloc. No és veritat, sempre he sostingut que el primer pas és l’alliberament personal, traduir els nostres propis sintagmes per transformar les condicions perpétues de la barbarie. És això, desprès els concerts i la revolta.

Fins aviat, company…

Amauta Castro
Girona 25/03/07